Càpsula a Wordpress

He emigrat cap a wordpress:

malamar.wordpress.com

Fins ara!

Tornar

Avui és el dia de la resurrecció dels morts. La terra tan curosament col·locada sobre seu es desgrana lentament i s’enretira. Entre la confusió d’humus s’hi entreveu un dit. Dos dits. Tres dits. Endevinem que és una mà subterrània d’algú oblidat per tothom excepte pels cucs. Saluda. Espereu... què fa?! Arronsa lentament l’engranatge de tots els dits, menys el del mig. El del mig queda ben dret. És la manera poc nostrada de fer-nos botifarra.

Com la mà del despertador de les set del matí. Com la mà de les dutxes somnàmbules, del cafè innecessari i no plaent. La mà dels “matins-punt-NO “. La mà mòrbida dels matins laborables. Els dies que, per l’engany cruel de les vacances, tothom creia morts i enterrats per sempre. I avui, aquest dimarts que és pitjor que tots els dilluns del món fent un piló, la mà del temps ha tornat a la vida.

I és que a la vida sense mans, sense temps, una l’aprèn tan ràpid! Oh! Llevar-se al ritme del cos, fer el que plau i a l’hora que plau. Fer tot allò propi d’haver perdut les mans i els temps. Rutina preciosa, melosa, desimbolta... Però avui, aquest maleït dimarts que és pitjor que tots els dilluns del món fent pasterada, els morts caminen entre nosaltres:

-Bon dia! –diu la companya amb un somnriue tensat pels timpans-

-Bon dia.

-Ja tenia ganes de tornar!

-De debó ?

-No.

Sobre el desordre

Crec que hi ha una mena de càstig diví remasteritzat per als desordenats. Jo en dic : Els calaixos, lleixes i sotallits de les Danaides. El meu company de suplici hi està molt d'acord. Tot és culpa d'alguna falta comesa que no coneixem. Potser ve del dia que no vam separar bé el plàstic del cartró. O del dia que vam ser immensament rics. És que no sabíem que això ara és pecat. Traïció vaticana!



Tornem a les Danaides. Les Danaides eren unes princeses amb molt mala fama en els recupilatoris de mitologia. De fet Schopenauer també en parla al seu lleuger llibret express, el Món com a Voluntat i Representació. Aquestes Danaides, eren les 50 filles del rei Dánau, germà del rei Egipte que tenia, ensems, 50 fills més. (Prolífica aquesta monarquia...) Tant de fill i tanta filla, la cosa havia d'acabar en matrimoni múltiple a Las Vegas amb final feliç. Però ja se sap que als antics els anava més la tragèdia. I 49 dels 50 hereus van morir a mans de 49 de les 50 pubilles. (Un dia escriuré sobre la Danaide 50 , Hipermenestra, sempre n'he tingut ganes de dir 4 coses d'Hipermenestra...).

Al cas. Aquestes noies es mereixien un càstig providencial: hauríen d'omplir d'aigua durant tota l'esternitat uns tinells foradats. I això és pitjor o bastant semblant a pagar una hipoteca a 40 anys. És pitjor, els càstigs divins sempre són pitjor...

En definitiva, el càstig que cau sobre mi i el meu company és l'actualització d'aquesta petita putadeta que les Danaides gaudien a l'Avern per assessinat. Nosaltres no tenim cap gerro foradat. Però sí uns calaixos, unes lleixes, i com dèiem, un sota-llit i, en definitiva, una superfície Danàidica. Tot està en permanent desordre, fem el que fem per omplir-ho d'ordre i estètica equilibrada, el caos sempre torna. Creus que ho tens tot net? Ah! per Zeus! un mitjó desaparellat irromp la teva calma victoriosa! Creus que l'ordre es mantindrà durant gaires segons més? Ah! per tots els incestos de l'Olimp! Com si totes les superfícies que tant curosament hem ordenat tinguéssin memòria de desori. Pecadors, supliciands, ens mereixem complir condemna al cau de totes les guitlles!

Aquí ho deixo. Disculpeu-me si continuo ordenant.

La setmana fantàstica

Per setmana Santa, sorgeix la santa urgència d'abandonar les ciutats natals i desplaçar-se cap a les ciutats natals d'uns altres que, com nosaltres, es desplacen també santa i urgentment. Així uns i altres ens creuen els camins, volent canviar-nos els aires i els alers per uns dies.

És fantàstic haver creuat una frontera tenint la sensació taumatúrgica de no haver experimentat massa retencions, les de les carreteres vull dir. És fantàstic creure que un és lliure per uns instants, com un nen quan surt al pati, agafant embranzida mentre s'aixuga els mocs amb la màniga. Correm, correm, amb el vidre avall, sentim l'aire sant de la santa festa! Ens agrada conduir, la mà talla el vent de la finestreta. Jesús és mort! com cada any, el calendari l'ha tornat a matar, per res! mort-ressucita-mort-ressucita... però nosaltres tenim festa!Som lliures i sembla que no portem cap creu. Passió lleugera! Ales de proletari! Fins quan s'arriba a un peatge.

És fantàstic pagar un peatge francès, així es trenca la rutina circulatòria nostrada. Allà aturats, en punt mort, desembutxaquem com a casa però et diuen, "merci madame" i "bonjour", en francès. És que ens convenia un canvi d'aires.

Arribats al destí, som més més trampats que el fill de Déu nostre Senyor i plantem la creu a la motxil·la. És fantàstic haver de canviar a una altra llengua que no sigui l'espanyol, si més no, per variar. És fantàstic que no et coneguin de res enlloc. Ser allò que és impossible ser a Girona, un des-etiquetat, un des-conegut, un anònim! I ens estufem. Alleugerem el pas. Respirem l'aire que sembla més pur. Caminem sense complexes. És fantastic que un es cregui tant "un" i que els paisans, només en veure't, et reconeixen com "oh là, là: espagnol?"Aleshores, parem. Mirem si fem olor d'espanyol, si hem dit alguna o d'altra paraula que se'ns hagi escapat en aquella llengua. Mirem com anem vestits: no, no som francesos. Deu ser això. Jo no porto sabatetes de topets. El meu company du un tall poc ortodoxe, gàl.licament parlant. La creu, la que haviem descarregat en arribar, torna a aparèixer davant nostre, magnificent, a contrallum, creua els rajos d'un sol encegador. Alhora que es va alçant a poc a poc, a l'ajuntament issen la marsellesa. I allà, a la plaça de la Concorde, ens vam sentir altre cop, etiquetats, classificats, taxonomitzats, vaja, com a casa.

Crucificats, no, guillotinats amb la tallant resignació i la mandra d'explicar qui som i d'on venim a algú que no li interessa, blasfemem amb boca petita: "oui, nous sommes espagnols...". Però ben mirat, val més haver gaudit d'uns instants de lliberat, encara que després se'ns despedeixi, per més INRI, a la francesa.

Preses de pèl governamentals i altres fantasmades

A continuació, adjunto un e-mail molt encoratjador que he rebut aquest matí. Es tracta d'un dels 40 mil correus, entre trucades i visites a les cambres corresponents, que han estat traficant per les meves hores lliures dels darrers mesos. Vegeu el post sobre el cas "Els enormes webs de tot plegat o col·lapse al país de Chacónlandia". Seguidament deixo parlar les últimes notícies al respecte. Després de tot, m'hagués agradat que cap socialista em prometés res. Senyors, moltes gràcies per considerar-me jove i moderadament pobre. Moltes gràcies per promètre'ns que aprobaran aquesta situació via ajuda al lloguer astronòmic. Moltes gràcies per fer-nos emprenyar a tot quisqui per aconseguir una papaerassa que finalment, com l'estatut, no ha servit de res.

Pel que s'està veient ens estem menjant les promeses amb més gana que mai,la que vostès han fomentat i malbaratat alhora, l'esperança. No prometin res més, siusplau.

Hola Mar,

A nivell d’informació, tinc un company a la feina, que la seva germana també ha presentat com tu, tota la paperassa per demanar l’ajuda del lloguer.

Farà un dos mesos aproximadament, ella ho va presentar a la Cambra de la Propietat Urbana de Girona ( C/ Ciutadans ), en el moment de presentar els papers, com que acabava de sortir aquella noticia als diaris que ja no feia falta posar el número de la compte bancària del propietari, van quedar amb la treballadora de la Cambra que li va agafar els papers, que no l'adjuntés.

Al cap de dos mesos, ha trucat per veure com està el tema, i desagradablement, li han informat que la seva sol·licitud no tant sols s’ha entrat als ordinadors i no està ni tramitada, perquè hi manca el nº de compte del propietari. Si no arriba a trucar per telèfon , no li diuen res. Que ja esperarien que es queixés ( acollonant ! )

Li han dit, que sí recordaven que li van dir que no feia falta, però com la Llei no s’ha reformat, en el sentit d’anul·lar el requisit de comunicar el compte bancari del propietari en la sol·licitud de l’ajuda, doncs res, toca tocar-se els collons, i si no els hi comuniques el compte, la sol·licitud queda paralitzada i ni tant sols es tramita, amb tot el retard que això implica.

SOLUCIÓ; SI TENIU TEMPS, AGAFEU ELS PAPERS. I ANEU A POU RODÓ , AVIAM COM ESTÀ TOT PLEGAT.

Salut i PACIÈNCIA.

Al buen callar llaman sabio

Era Don Quixot l'amo de "Al buen callar llaman sabio". De fet són moltes les cites que volten l'art del bon callar. I pel que es veu, J. Mª Aznar no n'ha interioritzat cap. Sé que cansa escriure d'aquest homenot. Sé que ja no es porta criticar el seu discurs i els seus satèl·lits, que és gastat, fins i tot, allò tan fàcil i recurrent de parlar del petit emperador, de l' híbrid entre doctor Maligno(per l'estupidesa megalòmana), Hitler(per l'estètica volguda) i Charlot(per l'estètica realitzada). José María Aznar cansa i potser jo mateixa m'hauria d'aplicar la màxima de l'home boig de Cervantes.

Però l'ex-presidente no es cansa mai d'ell mateix. Continua exhibint el seu anglès humorístic i la seva visió del món . Avui mateix, hem sentit unes declaracions seves a la BBC-radio que es podríen resumir en una sola sentència lacònica "A l'Irak hi estan molt millor ara que abans, abans de Sadam". Aquí callo un moment. Aquí no: Només dos apunts abans que calli per sempre sobre el clenxes. Això mostra:

1) Indigència moral quasi absoluta
2) Una deformitat genètica en el sistema perceptiu

Xerrameca com aquesta el converteix en un ens pervers o en un boig. I als bojos, ja se sap, s'acaba per no fer-los-hi cap mena de cas. Potser per això se'l disculpa. Ells veuen molins, democràcia, pau i floretes. Potser per això, tot i el xerric que se'ns produeix quan sentim coses com aquesta, pensem: "Bé pobret, és en Josemaría". Aleshores, confiem que se'l continui tenint per boig i al buen callar llaman sabio.

Magister muri

Pia Crozet, escultora gironina.

Avui a les 20 h. la Pia Crozet exposarà a Girona. Sota el títol Signes i marques de constructors de catedrals, la podrem veure fins el proper 1 de maig a la capella romànica de Sant Nicolau. La col·lecció respon a la culminació de l'encàrreg de fer un cartró per un gran tapís, obra que presideix l'esxposició.

Una col·lecció de peces que són bàsicament, si és que mai es pot ser bàsicament alguna cosa, signe i marca d'identitat. Aquestes peces, esculpides de la fredor monocroma de la pedra, tapissades amb la calidesa cromàtica de les llanes, responen a la redimensió estètica que l'escultora gironina ha donat als signes i a les marques dels picapedrers.

Molts picapedrers tenien una signatura que els servia per identificar-se com a autors de l'obra. Document elemental d'autoria que els magister muri ratllaven a la pedra bé per responsabilitzar-se'n, bé per comptabilitzar monetàriament la feina feta. Així concloia Puig i Cadafalch els seus estudis sobre el sentit d'aquestes marques.

Independentment de la seva dimensió pràctica, o altrament, més enllà de la seva dimensió pràctica, hi ha un espai per la mirada contemplativa. És la que té lloc si ens situem just dessota de les tesis modernistes. Les marques com a signe d’identitat. Pura i netament, tatuatges a la pell de la pedra.

Més sobre la pedra

I tot plegat, es carrega d’un misteri sostingut quan passem els dits pel solc de qualsevol carreu marcat de la catedral. Totes les construccions havien de passar per les mans dels picapedrers i, per tant, la piràmide estamental medieval es quadriculava per moments. Havien de negociar directament amb els alts estaments. “Circumstància que els va donar el prestigi suficient per a gaudir d’uns privilegis superiors als que tenien altres gremis dels que estaven totalment dissociats. La mateixa dinàmica del seu desenvolupament com a gremi o classe especialitzada, els va portar a un esquema social tancat, hermètic, en el que es varen adoptar símbols i rituals secrets que els unia més entre ells i els separava encara més dels altres gremis. A més a més van lligar la seva activitat amb la religió en la creença de que amb el seu treball contribuïen amb Déu, a la tasca constructiva de l’Univers.
Per a realitzar la seva tasca s’organitzaren per colles o grups que anomenaven lògies i ells mateixos s’anomenaven maçons.”*

Lectures

Brassaï, via fotogràfica, també feia referència a una família molt propera de signes de presència que els historiadors s’han afanyat a diferenciar de les marques als carreus. Estem parlant d’uns treballs fotogràfics molt determinants del París dels anys trenta. La ciutat com un text, com un cos, com un objecte dislocat i fragmentari.

Així, objectes quotidians, tan quotidià com pot ser la marca d’un operari o d’un caminant vora el mur, presos en imatges que podrien semblar semànticament insignificants. Imatges (aquí amb la Pia, escultures, tapissos) que vénen carregades de vocabulari d’objecte gràcies a la mirada de l’art. I la ciutat i els seus murs –murs de monuments pels picapedrers, murs d’edificis profans per aquests autors outsiders que són els graffiters- es transformen en aparadors màgics de lectura. Les incisions a les parets, en definitiva, medievals, clàssiques o contemporànies, es converteixen en nous conceptes visuals que descobreixen, malgrat l’erosió del temps o la restauració de les façanes, flamants significats a la realitat.

*Agustí Esteve i Orozco de Nájar, president del cercle d’Investigació i Documentació Medieval de Catalunya.y

L'ombra a la paret

A l’edat intraduïble del gall d’indi (que sobradament he deixat enrere) es va celebrar una ouija a casa meva. Llavors feia relativament poc que vivíem al pis dos.

A la senyora que és la mare de la meva mare, quan encara era una àvia que no se li havia acabat el repertori d’històries viscudes, alienes o inventades per explicar, me’n va trametre una que encara ara em remou. Aleshores, quan tot és quiet i només se sent el cruixir dels mobles, puc veure dues dones com les veu Mr Iker a 4rto Milenio.

Les vides gosses

Unes dones, desproveïdes de seny i de bondat, trinxant a cops de destral les cadires modernistes de la sala. Les apilonen al mig del saló. Prenen un misto darrere un altre i fan una foguera. Però fixem-nos-hi bé. Allò no era cap ritual litúrgic. Tampoc cap manifestació antimodernista. Senzillament, s’havia espatllat la calefacció i tenien fred.

Per la consegüent bravada de fum i sutge, el xiuaua que tenien per companyia masculina, la va dinyar. I com que bastant ostensiblement, tampoc eren amigues de cap reflexió sobre la transcendència de l’anima, la creença en un més enllà, o la consciència de finitud de les criatures de Déu, li van donar un final bastant animal al gos.

Prenen el xiuaua i l’estenen sobre el màrmol de la cuina i el desmunten en tres parts proporcionals a la mida del crani. Seguidament, l’acomiaden per la tassa del wàter.

Anys després, passada la postguerra i la ràbia que les va fer mínimament senzilles, hi va haver una inundació general a l’edifici. A les actes que la meva àvia reitera com el gest juganer amb la dentadura postissa, hi constava que la causa era “obstrucció per cos fossilitzat de can boiximà”.

Això és tot el que sé dels antics llogaters. La resta, és tot fantasia. Com la taca a la paret del dia de la ouija, la que ens va fer sortir com esperitades del pis, taquicàrdiques, nenes de les carmelites més blaves que el seu uniforme. Una taca en forma de xiuaua.

El fet demostra que no hi ha un cel per als gossos, però que sí que hi ha justícia canina. Aquest dissortat animal, ha tingut en la mort l’acompliment del seu desig més bàsic: espantar més que
un dòberman zombi de Resident Evil. Ni en somnis hauria imaginat ser un gos tant satisfet.

Capsa de llumins

Viure en una capsa de llumins no és del tot incòmode. L'única cosa que trobo realment a faltar són les finestres. Ja podria viure en un pastiller de dues pastilles o en un cap d'agulla, que si tingués un parell d'àmplies finestres, es convertiria un espai diàfan i confortable per mi.

Podria veure les altres coses de la butxaca o del calaix i, si hi ha sort i la ubicació de la capsa és la idònia, fins i tot podria veure el cel. Ho sé per quan prenen un llumí. Aleshores, s’obre el sostre com si no n’hi hagués hagut mai i un univers de llum i de possibilitat es mostra als llumins que reposen.


Si hi hagués finestres, el moment del sacrifici dels fòsfors no seria tan feliç perquè ja estaria acostumada a veure altres coses des de casa estant que no fossin la casa mateixa. Prego, doncs, una patent reeixida a favor de les capses de llumins amb finestres. Com a mínim per poder veure com decapiten en directe els molestos llumins que només fan fortor i nosa.

Johnny Daltònic

El despatx estava ple de fum de drum. El detectiu John Arbukle tenia els peus al cim de la taula. Era una taula de billar reconvertida en escriptori. Els peus al cim de la taula, la cadira reclinada, la cigarreta a la boca, una copa de Four Rouses a la mà. Balanceja el líquid com si s’hagués d’untar a la copa. Se la mira com qui es mira una pedra preciosa. Com mirava la Rubbie Virens. No com tothom se la mirava. En John Arbukle tenia un problema.

La nit del vint-i-sis de gener nevava. De fet portava nevant tot l’hivern. Des del restaurant japonès semblava talment que caiguessin flors de cirerer. Es va obrir la porta i amb la neu i el vent va entrar la Rubbie Virens acompanyada. El senyor li treu l’abric, ella se li agafa del braç i s’endinsen a la sala com uns nuvis. La taula en ple va fer-se muda. Ni mastegaven. Només els ulls sobre aquella bellesa rossa. Un anunci de Cocó Chanel. Més. Essència de feminitat de Hollywood, en flascó daurat i vermell, en estoig de vellut, entre randes de seda, de satí, d’organsa. El que els ni els començals del Nippondeluxe ni cap habitant de Medion City no sabien és que la Rubbie Virens era el focus d’una epidèmia. Una plaga terrible s’havia vessat per tota la ciutat i amenaçava a extendre’s enllà dels seus límits. Es tractava d’un virus gens nociu però que s’instal·lava de forma endèmica a la retina. El contagi era via ocular.

De mica en mica i sense fer presència en la consciència pública, la població només distingia dos colors, el vermell i el verd. La resta, desapareixerien de la memòria perceptual... I és que no només distingien el vermell i el verd entre el blanc i el negre que havia esdevingut tot l’espectre, sinó que delejaven aquells dos colors com uns autòmats. Un virus gens nociu per la salut superficial, la de planta i d’animal, mortal per la voluntat de l’home i del ciutadà que quedava subjugat en la percepció i en tots els seus processos del “veure com”. Així, cada semàfor vermell era més fermament obeït. Cada noia d’ulls verds, cada pèl-roja, tenia un nosequé que feia girar. Cada corbata vermella es mereixia una reverència. Les roses van sextuplicar el preu. Les maduixes, cireres i tota mena de fruita que participava de la gràcia tonal va passar a ser ambrosia. Així, l’herba, els arbres i els parterres es van santificar. Una nova religió va acaparar la fe dels ciutadans i una nova pregària anava passant de boca en boca més ràpidament que l’epidèmia primera. Contagi retroactiu: no només s’esborrava la memòria visual, i és que la memòria dels ulls s’omplia de nous i renovats ancestres. Deia així:

“Lloem el roig i el verd, que són la nostra inquietud i la nostra esperança. Oh! presències que no sou en totes les coses i que emergiu de les coses determinades bones per nosaltres. Perdoneu la nostra la nostra finitud, nosaltres que vam poder escollir ser déus del blanc i el negre. I no permeteu que una altra elecció es brandi sobre la nostra voluntat, salveu-la de quelcom més gran”

S’havia fundat un nou origen: l’esperança, el verd, ja no remetia, així com esperonava l’antiga fe, a una promesa messiànica. El messianisme, S’havia convertit en un pastoratge de tancat. Verd, verd de gespa segada. I el vermell, l’antiga passió occidental s’havia refet en el color de la serenitat i la calma espiritual. Així, verd i vermell eren colors fundacionals. I ja se sap, ningú explora ara enllà del ciments de la civilització.

Nelson Goodman, el nou gurú de l’hirperdeterminisme, deia el seu sermó dominical enfilat al porro de la plaça del porro. Cada diumenge hi havia aglomeracions per poder sentir el guia del verd i del roig. I demà seria diumenge.

Com cada diumenge, el detectiu John Arbukle va tornar a posar-se el tratjo dels festius, per anar d’incògnita entre la mudada ciutadania. Volia buscar un sentit al canvi sobtat de tots els colors dels aparadors, dels aliments, dels discursos, dels gustos. Conspiració! cridaven els seus instints d’escrutador... Què no quadrava allà? Què era allò que havia homogeneïtzat el paisatge? El paisatge en tots els seus aspectes! Paisatge gris de presències, de creences, de valoracions, de comportaments. El gris ho abarcaba tot i per tot habitant de Medion City semblava, en canvi, viure un renéixer d’una nova pluralitat, sentir-se novament lliures i tranquils: tranquil·litat i llibertat d’hortet. Talment, un món feliç. No hi havia tragí. No hi havia tràfic. Ni aglomeracions als transports públics. Tot era literalment gris, gris d’ordre gris, gris de pedra.

Una estranya teoria ja l’estava començant a envair. Pensava que si no veia verd i vermell, allò verd i vermell es tornava gris i per defecte de vida, pedra, gàrgola, estàtua... per uns moments es creia posseir una mirada medussant. Pobre daltònic excepcional! S’acosta a les voltes de la Plaça Freedom, a la fruiteria. Totes les peces sempre tan ben posades, amb aquella olor de mercat. Visualment semblava Pompeia. Sempre li semblava sense massa color, sense massa contrast, però Pompeia no. Caparrons de fruites coberts de cendra, grises, vull dir. I les velles donant-se cops de colze per prendre’n un grapat de les d’oferta. Evidentment les veien vermelles. Aparta un parell d’àvies com en Neo fa amb les bales. Arriba a l’estant del que a l’escola li havien ensenyat a classificar com a “maduixa”. Pren el que per la forma li’n sembla una. Li clava la mirada. L’altra mà, enfonsada a la butxaca de la gavardina, palpant el zippo de la sort. Al zippo hi havia inscrit: “in love we trust”. I per amor a la veritat va voler trobar-li una conclusió a tota aquell trastorn que percebia arreu. La conclusió: El focus no era ell, el seu daltonisme no afectava els objectes. Havia mirat prou estona la maduixa fins que una dona li va prendre dels dits. “Si no la vol, me la quedo jo!” I se la emplastà contra els llavis com un òrgan de sacrifici. Val, hipòtesis al·lucinògena descartada. Però n’atacava una de surrealista: des de quan aquella bogeria pel vermell!

El detectiu John Arbukle tenia un problema. Un problema a part del daltonisme paranoide. És que havia arribat a l’atzucac de l’investigació. I estava sol. Més sol que mai perquè diumenge era el dia del senyor. I el senyor fa moltes coses menys companyia.

Aleshores, quan tot sembla perdut, quan allò ja no semblava tenir cos d’investigació s’ofegava també amb la mort del cigarret, va treure una piruleta de la butxaca. Deixaria de fumar. Almenys faria alguna cosa de profit. Treu l’envoltori. La llepa amb desgana. L’escup a terra. Encén un cigarret. Un nen que no aixecava quatre pams de terra, l’assenyala i crida: “perquè no es menja el vermell?” no s’escup el vermell!”

-Aviam nen, -s’ajup. Cull la piruleta i s’acosta la màquina de cagar amenaçant-lo amb la llaminadura ensalivada- quin color hi veus aquí? – li acosta a la cara...-

-Vermell de Déu, senyor – diu el sac de mocs amb el to que es respon una taula de multiplicar-

- Ah! “vermell de Déu”, és clar, és clar... com que “vermell de Déu”!??

En Johnny va pronunciar l’oclusiva amb tanta força que va semblar un tret. I la criatura va fugir plorant com si s’escapés d’un fantasma. No n’hi havia per menys. Quan el John Arbukle s’ofuscava, semblava un posseït. Serrava les dents amb tanta força que feia escruixir. Talment el xerric d’ungles a la pissarra. Respirava pels narius amb força d’olla pressió, de brau a punt d’embestida. Els ulls se li atmetllaven encara més i quan els tenia al límit de l’emprenyada se li injectaven de sang...aleshores va recordar que ell no veia el color de la sang. Quan en John Arbukle es posava pensarós s’estirava el lòbul de l’orella. A vall, a vall, com una talla de déu africà. Deia que allò el relaxava, que l’ajudava a concentrar-se. –Certament!- exclamà. Va trobar la solució al problema: agafa el bloc de notes, l’apunta i s’encén un altre cigarret.

La innocència es compra un GPS

Com podia recórrer tants camins sense perdre’s? A la pobreta Innès li havia agradat durant un llarg període de la seva infantesa d’escriure poemes. Coses curtetes, tancades i ritmades. Com una cançoneta d’ocell de gàbia. L’innès era tant petita i malaltissa que si la posaven a contrallum semblava que se’ns desfés de transparent. Talment com feta de retalls d’hòstia. La llum l’agredia com un àcid i sempre havia d’anar oculta sota mil capes de roba, gorres i barrets, porxos i gelosies, res d’intempèries celestes. Cap atmosfera que no fos degudament preparada, de tupper, de sagrari. A més, havia resultat ser somnàmbula i una nit es va despertar enmig de la ciutat. La seva ultranit eren les 9 del vespre de l’horari convencional. Ja devia tenir uns 15 anys aleshores i eren les passades les 3 de la matinada.

Gran Via. desèrtica. Com 28 dies després de la mort del món. Una sirena se sentia de lluny. Frenen bruscament dos, fins i tot quatre rodes sobre l’asfalt que xiscla, que es crema mentre el clínic beep del camió de les escombraries patrulla el contenidor. Els ciutadans dormen, només queden despertes rates, papers que el vent de western arrossega per les voreres, un guarda de seguretat. L’heura de nit d’immobilitat i de silenci trepa des del subsòl victoriosa del clavegueram fins a la novena planta del bolet, l’hipergratacel. La Innès porta una camisa de dormir blanca, com de nina de vitrina. Descalça i cargolada amb la mosquitera d’organsa que li envoltava el llit. L’arrossega, núvia, quasi cadàver, fins al vell mig del ceda el paso. S’arrauleix dins la marca del triangle, allà, tombada al melic de la gran avinguda. Es desperta. I el context no li faria canviar el costum d’escriure allò que havia somiat:

Tot podia arribar a tremolar amb les campanades del rellotge de la sala grossa. Des del llit elefantiàsic ni m’atrevia a sobrepassar els límits dels llençols. Aquell dang dang metàl·lic semblava que mossegués fins l’últim racó d’espai fosc de la sala, foragitant rats penats que suraven la plaça, sacsejant les bigues poroses de corcs fins el moll. De bell matí ben segur que el menjador apareixeria ratllat de pols de fusta.

A les nits perdudes com aquelles, el cabdal lil·liputenc del torrent s’assemblava al d’una cascada de grills. I els grills eren cornetes d’una processó d’homes del sac, carregats de llimacs i de papus-tisores. Aleshores, repassava què devia estar fent la resta de mobiliari. L’oreneta rescatada, a la panxa d’algun gat. Els coloms pudent entre el bigam de l’ala abandonada, entre la sala de les abelles agudes i la del bon pernil, el pebre i la sal. Els pares, a l’habitació de la caixa de música vermella, on hi solia ballar una ballarina, un home vestit de frac i un mirall. I entre les tres habitacions buides que ens volten tal cavernes, voleiaven cortines blanques amb farbalans. Traspassaven amb el vent els finestrons. Semblava talment com si un esperit de llir s’asseiés al festejador de la finestra, vigilant-nos…una filera de cadires de barber fent malabars sobre un terra poc estable que grinyola en pensar-lo, una corrua de pupitres d’escola verds i un celler amb una taula apostolar, més ferma que els ciments del casal. Tot disposat en perfecte ordre lògic, lògic d’Alícia o d’Os. Només quedava un altre despropòsit gravitacional. Abaixar el cap i mirar al terra que sempre era moll d’un cotó fluix que no ho era. La mare havia estat collint-ne tot el dia. Aquelles llambordes eren camps de cotó.

Però tot ho adormia l’olor de pedra, d’ombramolssa i d’humit de safareig gelat, que no tenia res de tenebra, la tenebra dolça de carrers de pam. Que l’aigua era blanca de lluna, vibrant de cap-grossos, picada d’estels. Picades les pomes grogues amb gust de pera, picats els ullals de llop i les avellanes. Si m’havia precipitat enumerant massa depressa, les fulles de la mare de déu, que semblaven puntetes de vestit de nina, m’empastaven l’hortigada i prenia el vent nocturn enfilada entre la cabellera del desmai. Ja no em coïen els genolls pelats, em feia les trenes i em passava la llengua per forat de les dents. Quatre cireres penjades a les orelles i una corona amb les flors de maduixer… em deslliurava lianes avall del desmai i clavava la galta als gronxadors de davant del paller prohibit. Per l’antic abeurador s’hi podien veure tràmecs, destrals, rastrells i mil objectes inconeguts de serp i de poma vermella. Allà arribats, la figuera i la llet feien de sucre la temptadora metàl·lica, perdia el compte i m’adormia. Cargolada entre la suau llençolada blaucel d’algun esguard que ja no hi era. Unes inicials brodades just a sobre del nas vermell de sol i de piscina. I amb el nas ja havia comptat més de cent cabretes, tantes com gotes de cristall de l’aranya preciosa que encara tremola…

Recull les coses de l’asfalt. S’incorpora i mira al seu voltant fent un gran badall. Espera que el semàfor es posi verd. “Verd!“ Torna a casa fent saltironets i cantant una versió pop de “l’àngel de la guarda”. Ningú se n’havia adornat. I en l’estona que havia estat ajaguda enmig de Jaume primer, no havia passat cap cotxe. Passa per davant de la casa de cultura. Hi fan obres i hi ha un passera de fusta. Grinyola. Cedeix. Però ella és a l’altre costat: “ups!” exclama portant-se la mà a la boca. Somriu. Camina, accelera el pas, torna a fer saltironets. El cementiri de les excavacions del santa Caterina ressonava la seva cantarella infantil quan va caure una bastida. Els desastres sempre li passaven de llarg. I anés on anés mentre estava adormida, no es perdia mai. Sempre trobava el camí per tornar. Devia ser la claror escolant-se entre els puntets de la persiana, la que li havia ensenyat a llegir amb més precisió les línies de referència. Veia el mon com si jugués a barcos. S’havia acostumat a llegir-lo, a jugar-lo, mirant-lo a través de l’enreixat quadricular de la finestra. Puntejat, gràfic, concentrat i protegit. Com un mapa del tresor, que es dibuixa i s’interpreta. “Millor que un gps –pensava- que els gps em farien passar per llocs amb massa llum per mi”. La casualitat i un sospitós rastre de plomes blanques s’associen a favor de la seva miraculosa supervivència. Santa innocència!

El tedi

Tornàvem de fer el cafè a la rambla. Era un diumenge dels de suspensió, no dels d’avorriment. Semblava que en qualsevol moment hagués de passar alguna cosa. L’adveniment d’una bona noticia que trenqués el tedi que vindria amb el dilluns. Ai! el tedi... quina paraula. Recordo la primera vegada que la Marissa la va sentir:

- “Tedi has dit?”

- Sí, tedi. Què passa!

- Sembla el nom d’un paio d’aquests que surten a les pelis de terror adolescent. Sol ser un graciós i negre o un estúpid promiscu i blanc. El Teddy blanc li convé morir per dos motius. Primer, per la manca de sobrietat anglosaxona. Segon, per l’anòmal èxit sexual del nordamericà mig. El Teddy negre ha de pagar encara per ser negre i a més tenir sentit de l’humor. Als Teddys els solen matar abans que a ningú. Quan són feliços fent alguna cosa pròpia d’aquelles que es fan abans de morir. Aleshores moren. Tot seguit una rossa sol cridar: Teddy, Teddy! Oh! no! Teddy!

Amb el so de les paraules, en fa excursions i sempre fa tard quan quedem. Per això, amb el temps, he après a citar-la un quart d’hora abans i a no fer servir paraules com ara “tedi”, “concupiscència” o “proteic”. Però això ja ho deu saber. El que jo no sabia, era la seva petita obstinació amb les finestres. Vaig descobrir el principi i la fi del seu voyeurisme especial el mateix dia. El dia que em va explicar que seguia amb regularitat la vida de les finestres. Tenia classificades fins el moment tres finestres. La seva obra taxonòmica avançava lentament. Sabia de la vida d’una funcionaria d’universitat, d’un home-barret i d’un que fumava pipa.

La finestra més commovedora va ser la de la funcionària. A la facultat no se sabia ben bé què feia. Se sabia, però, que li deien “la truja”. Hi anava als matins, intentava entorpir al màxim els tràmits administratius i si podia, deixava anar algun moc als estudiants. Que per això es devia treure les oposicions, perquè ningú la mogués del seu femer. Vaig saber de seguida a qui es referia. “Ah! aquella truja!” Aquella tarda jo mateixa, m’havia recordat com a mínim dues vegades de la seva mare. Doncs bé, per casualitat la va veure entrar a casa. Sortia al balcó i mirava passar parelles d’enamorats, coloms que festejaven, gossos que s’ensumaven el final de l’esquena. Les mirava com qui mira un vestit car a un aparador car. Estava tant fixada en mirar parelles que no veia la Marissa plantada al mig del carrer, mirant-la a ella, Julieta obesa i malcarada. La funcionària no rebia visites ni sortia ningú a fer-li companyia al balcó. Pobra noia, aleshores entenia una mica que poc li costava ésser desagradable... Mai més li diríem truja, a partir d’aleshores seria la “pobra truja”. Cal fer-li justícia.

La commoció veritable ve amb el cas de l’home-barret. Arriba feta un cromo i em diu que ha passat una cosa horrible. L’home del barret, el que duu barret i sabates lluentes, és mort.

Mentre feia tard d’una altra finestra, li va passar pel costat un tictac de talons quasi de senyora. Els ulls se li’n van tot darrera. El calçat, el llustre, i el barret, tots tres, es fiquen a l’escala de la porta monumental. Ja tens la Marissa parada enmig d’una bassa. Mentre s’espolssa els peus i despotrica busca amb el cap el destí d’aquelles petjades. L’home del barret ja és a dins. Encén el llum de l’estómac de la llarga balconada que dóna a la rambla. Fa aquell curiós tintineig de pensador, endavant, fent-se visible des del vidre, enrere, desapareixent entre la llum esmorteïda de l’habitació. De sobte es queda a mitja distància, dempeus, d’esquenes. Es treu el barret, s’asseu, s’acota. És aleshores quan la Marissa deixa de veure’l. Veu, en canvi, que la llum de flexo s’apaga i comença una llum de televisor, blava i a destells, que va emplenant l’habitació. Era el camí habitual de l’home-barret. Però aquell dia es va quedar dret, tant dret que els peus no li tocaven a terra. La silueta es balancejava lleugerament, com la d’un rastell de tomates. Mentre l’anaven il·luminant els cops de llum de la pantalla, quin desencís: el barret no havia passat pel nus de la soga.

-Creus…la soga?

-Sí.

-Quin horror! I què has fet?

-Res.

-Res?

-Res.

Mentre retallava la silueta del penjat li deia que hauria d’haver trucat la policia. Esperava, altrament, que algú més aixequés la vista i atengués l’inèdit de la seva finestra. Però no tots els ulls són com els seus. Ni les finestres els hi són fanals ni els ulls els tendeixen al comportament dels insectes. Els ulls dels altres pesen i són a l’asfalt. Són a terra.

Al terra dels carrers hi ha als ulls. Ulls, també, als aparadors o als boulevards o a un punt de fuga ben precís. Visualitzant un el destí pel que s’ha enfilat la ruta o el cul d’alguna noia o el cigarret d’algú que, malgrat tot, fuma. Tot per a no mirar als ulls als altres, per pressa, per vergonya, per pietat. Ulls a tot arreu, fixats, com ancores clavades al final del seu trajecte. Ulls a tot arreu menys als ulls.

El carrers, d’aquesta manera, es converteixen en un trànsit estrany de bombolles. ¿Què ens hauria de passar perquè alcessin la vista, miressin la finestra, aquella finestra, i atenguessin que hi ha el llum encès, que l’ombra humana no toca de peus a terra. Que és un penjat. Que és mort. Mirar més d’un segon per veure que no es mou. Notar l’anormal levitació del cos pesant que oscil·la…Massa coses.

Jo pensava tot això mentre la Marissa estava absent mirant l’Onyar carregat de pluja. Feta un cabdell xiuxiueja en circuit infinit una pregària. Com esperant un vaixell que mai arriba. Se li ha fet un horitzó de mar just on el riu s’escapa entre el pont de l’Eiffel. No se li acaba el temps per contemplar-lo. Una tendresa feréstega... li ha creat un altre univers d’ingravidesa per la mirada. Camina hores mirant per terra. Algun dia hi trobarà alguna cosa de valor, una arracada perduda, una moneda o alguna peça de roba despresa d’algun estenedor, d’alguna finestra.

un vídeo recuperat

Excel·lir, ara.

Avui m'ha arribat un correu a través de dos contactes ben diferents. És bastant improbable que tinguin cap relació entre ells. Si fos així, estaria molt contenta per tots dos. L’una, és una companya de facultat. L’altre, és el meu germà gran, en Jordi. En Jordi és advocat i se les brega amb lleis i altres lletrotes pràctiques. La "Sra M" és mestra ara i se les té amb nens, pares i companyes de feina. Suposo que més o menys com jo. Doncs bé, tots dos m’han fet arribar a mi i a la resta dels seus contactes un article de Ramon Llorente Varela, respecte al boicot a l’excel.lència. L’escrit denuncia un fet flagrant al món laboral: excel·lir no interessa. Interessen els contactes. Els llocs i els familiars oportuns. Interessa relativitzar virtuts i potencials a favor de la mediocritat, la idiotesa o la destresa viperina.

I jo afegeixo: això es multiplica en àmbits reduïts. Un àmbit reduït com pot ser una ciutat petita, com la nostra.

Ara bé, totes les persones poden aspirar a l’excel·lència? Cal triar l’àmbit adequat, el sector empresarial adient, delimitar en quina activitat concreta hi ha el potencial a excel.lir. (Sobretot si s’és un dels afortunats que ha treballat una formació de lletres). Després, si s’aconsegueix aquesta proesa, s’hauran de superar una sèrie d’obstacles. El treballador (treballadora) avui dia és un Hèrcules: Cada dia, dotze treballs.

1.- Llevar-se.

2.-Fer-ho amb la consciència i amb un control de sí suficients per no esmicolar el despertador.

3-Intentar deixar l’àmbit privat en ordre, no fos cas que el record d’una rentadora per posar, d’ uns mitjons desparellats o una factura impagada ofusqués la nostra productivitat.

4- Limitem l’àmbit privat a l’àmbit domèstic, si el féssim anar més enllà ens adonaríem que la vida transcorre entre les hores fugisseres del cap de setmana, de son, de sofà. La proporció entristeix. La tristesa no és productiva. Per tant, limitem la concepció de l’àmbit privat a àmbit domèstic, almenys entre setmana.

5- Sortejar els municipals i els embussos (començo a pensar que no són els embussos els que atreuen als municipals, sinó a la inversa. Atemoreixen tant als conductors somnolents que acaben fent-ne alguna, circulatòriament parlant.)

6- Arribar a l’hora.

7- Estar a l’hora al lloc de treball de manera ostensible, que és diferent d'arribar a l'hora. No n’hi ha prou en ser allà. S’ha d’estar allà i fer notar que un està desenvolupant la seva tasca. Per això anirien bé uns panells indicadors més o menys virtuals, al menys a les empreses amb falta de fitxador, com la meva.

8- Si és el cas que es comença una feina nova: discerniment. La premissa més important per a la tasca més feixuga SABER DESTRIAR QUI ÉS UN BON COMPANY I QUI NO HO ÉS.

9- Un cop elaborada la teva tria, s’ha de desenvolupar una actitud de no enfrontament. És a dir, fes-te amb els companys i aprèn a esquivar les víbores. Sota cap concepte intentis fer raonar les males pècores. Sota cap concepte intentis mostrar-te tal com ets davant aquests escurçons laborals. Com que no se sap mai quina queixalada serà verinosa, esquiva, esquiva, esquiva.

10.-Persevera en un ritme constant i aparentment productiu.

11.-Que els teus minuts d’esmorzar o la teva hora de dinar no coincideixi mai amb la d’un superior.

12.Plegar a l’hora convinguda.

Entenem per excel·lència sobreviure en el món laboral sense deixar-hi la integritat, qualsevol mena d’integritat. Crec que la major part de persones que conec coneixen alhora, aquestes normes laborals que m’autoimposo. Crec que una bona part de les persones en què penso quan escric això excel·leixen en les seves feines precisament per aquest motiu. I l’excel·lència? La que s’escrivia en majúscules a l’antiga Grècia? Algú ha vist algun Sòcrates viu? Avui han promocionat a director general en Parrús, el fill de l’amic de l’accionista majoritari, el de les llicències d’obres, el que es passava el sant dia a la facultat fent el merda, el que es rascava la calba mentre els altres acumulàvem contractes escombraries per pagar-nos la carrera. I l’excel·lència? Algú ha vist un Sòcrates viu?

una hora menys de filosofia

"Sòcrates. − Es diu de Tales que, absort en l’astronomia y mentre contemplava el cel, va caure en un pou i que una criada tràcia molt graciosa es va burlar d’ell, dient-li que volia saber el que passava al cel i no veia el que estava davant els seus peus. Aquesta burla pot aplicar-se a tots aquells que empren la seva vida a filosofar. En efecte, un filòsof no sols no sap el que fa el seu veí, sinó que a més a més ignora gairebé si és un home o un altre tipus d’animal. En canvi, investiga i s’esforça a descobrir què és l’home, i quins caràcters distingeixen la seva natura de les altres per l’acció i la passió. Em comprens o no, Teodor?

Teodor. − Sí, Sòcrates, i dius la veritat.

− Així és aquest home, amic meu, en la vida privada; i així és també en la vida pública. Quan es veu obligat a parlar davant els tribunals o en algun altre lloc de les coses que estan davant ell i en els seus propi ulls, és la rialla no sols de les esclaves de Tràcia, sinó de tot el poble. La seva falta d’experiència el fa caure a cada pas al pou de Tales i en mil perplexitats, i la seva malaptesa li fa passar per ximple. [...] En totes aquestes ocasions, el populatxo es burla del filòsof, que unes vegades li apareix ple d’orgull i de grandesa, i altres vegades cec en el que està als seus peus i confós en tot."

Aix, sí Sòcrates, i deies veritat però... Ara no hi ha "populatxo", ara hi ha "habitants educant-se en el civisme"(i més en precampanya) . Ara no hi ha filòsofs, ara hi ha "professors de filosofia". Que hi ha indiferència quan se sap ja del cert que hi haurà una hora menys de filosofia? No pensem nosaltres què pot arribar a fer la filosofia per clarificar les intimitats de la vida pública, pensem què s'enten per filosofia. Fem pensar a la major part de coneguts sobre això. Llavors queda, com a molt, la reflexió moral i quatre noms d'autors que s'aproximen bastant al nom original.
Sentim com una espècie va disgregant-se fins a desparèixer. Sentim una cosa semblant al dolor de llengua... catalana. Però és que a ningú més que a nosaltres, el gremi dels seus pretendents, li dol. Que per tenir aquest dolor (o alguna cosa més positiva que la indiferència) s'hauria de reflexionar i aleshores... ja no seria un dolor, seria una posse. Sentim doncs, com es fon la filosofia de la mateixa manera que lluitem per la pervivencia de les balenes? Què queda de la filosofia? Una floreta que li van arrancant un a un els pètals i que, segurament, la desfollada acabarà amb un "no m'estima". Què queda de la filosofia? una hora menys setmanal? Amb una hora setmanal n'hi ha prou pels que tinguin orelles, per crear perplexitas, senyalitzar degudament pous de Tales i fer-nos, a cada hora de més, més i més "populatxo". Aleshores, potser, podrem tornar-nos-en a fotre del filòsof i no sentir només indiferència cap a això que no sabem que fa, ni interessa.

Carta d'una desconeguda

Recordo que , casualment, era al bar de lletres perquè plovia a bots i a barrals i no tenia ganes de creuar el claustre. No almenys per assitir a tres hores magistrals de filosofia de la ciència, o filosofia del llenguatge... ara, també casualment, no ho recordo. A la carpeta inflada d'apunts hi sortia un llibret prim que una companya m'havia quasi embotit. El llibret, segons ella, pertanyia a aquella raça estranya de llibres bàsics, als "must have" de tot fons de llibreria d'una lectora com cal. Ella era una noia, si més no, apassionada. Llegia els seus llibres com jo em menjava els croissants de xocolata en èpoques de dieta. I vaig creure convenient obrir la primera pàgina per veure si part d'aquella passió per una lectura podia substituir les ganes de grasses saturades amb cafeïna. M'havia creat moltes expectatives, allò era "la lletra més pura que mai s'hagi escrit". I així, llegia aquest inici de la carta d'Stefan Zweig:

"Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixaràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaras obligat a donar-me cap resposta..."

Tres ratlles que auguren l'exploració d'una vida apassionada, diuen, "d'un amor que hauria pogut ser però que no va ser mai". Vaja, tremendo. Vaig tancar el llibre, vaig partir el croissant en dos i el vaig ofegar com la psicòpata de Zweig, al cafè amb llet.

Vaig classificar el text com una cursilada intrascentdent i inversemblant. Potser no era el moment per llegir-la. Potser no havia estimat prou com per entendre-la. Potser no havia estimat com la meva companya que me la recomanava tan fervorosament.

Van passar els anys i al Borràs en feien l'adaptació teatral. Hi havia actrius de primera plana i em feia il.lusió veure profunditats. Entrem, contemplem, es tenca el teló. Fets una piltrafa i havent esgotat tots els cleenex circumdants, sortim de la sala. A en Sebi li va encantar. I jo estava il.luminada. No, allò no era cap cursilada intranscendent. Però era romàntic? Viure tota la vida enamorada d'algú que ni tan sols es coneix? passar les ignomínies hagudes i per haver per amor? Fidel, silent, obstinada de rectitud fins la mort? oi tant allò era romanticisme en estat pur!I com totes les pureses, feia por! Allò era el retrat d'una psicòpata! Quina por una dona com... exactament com la tetradona que va aconseguir Bernués a la posada en escena del text. Vilarassau, Marco, Miño i Olcina s'anaven incorporant a l'escenari com fantasmes. Parlaven entre elles. Com un diàleg d'identitat intertemporal, de mort al purgatori. Resultava interessant.

La psicòpata jove, Carlota Olcina, va vestida de nena, arromengant-se indiscriminadament la camisola horrible, volent semblar una adolescent amb patologies prou madurades com per ser patides per una menopàusica. Feia de jove. Havia d'interpretar la puresa i tota l'embranzida de l'amor. Irracional, inconscient, fantàstic. El que alça i realça ídols. Pensant-ho bé i mirant-ho així, tampoc va ser tant horrible el treball actoral si és que era quelcom horrible el que es volia transmètrer. Horror perquè estem parlant d'una dona malalta i val més que ho diguem clar. La pura passió no és quelcom bonic ni saludable. És aterradora i espanta. I per més que hom faci de la passió "el motor de la seva vida", la passió no pot passar per sobre de la vida. Però el text no diu això. El text és simplement brillant, amb tota la grandesa del patetisme grec. Tant lluny de la versemblança com l'amor del romanticisme.

Els enormes Webs de tot plegat o Colapse al país de Chacónlandia

Les webs del Ministerio de Vivienda i la de Alquiler joven no han funcionat mai. Calco de l'article de CincoDías.com, però és que no cal massa article per saber que l'allau de sol·licituds d'informació sobre les noves ajudes de 210 euros mensuals pels joves, amb contracte, sou i metres quadrats de jove van col·lapsar-les quasi a l'instant.

Per afrontar el problema amb els seus servidors, que ni de bon tros estaven preparats per a rebrer tal quantitat de visitants, el departament de la Carme Chachón va anunciar l'obertura de noves víes per obtenir aquesta informació online.

Així, de bon matí, amb el ressaca i la brebada de la nit de cap d'any, els joves en qüestió i els seus seqüassos, es disposen a anar per feina. Segurament la Carme i els seqüassos del Ministerio deuen estar al sofà mirant els salts d'esquí tant típics de primer d'any. Però els joves, els Nils, les Juanis i els que estan entre mig camí de ser un Nil o una Juani com ara jo, estavem allà d'empeus amb el telèfon a la mà i la pantalla ben a prop dels nassos. I la Moncloa seguia sense disposar de cap apartat, de cap informació específica sobre el tema, només un enllaç esfilagarçat i dissipat com les serpentines que hi havia per tot ahir matí. Un enllaç Cje.org que tornava a remetrer a la mateixa web, ara, oh! novetat! oh! gran resposta del Ministerio! Col·lapsada.

Que això ja era de preveure, que es veia a venir, que ja ens ho ensumàvem... i tots els germans d’ expressions madures, que allò que ens havien anunciat els amables funcionaris d’Habitatge de la Generalitat i les veus robòtiques del 012, aquella informació precisa i vital de la que havíem d’estar pendents durant la primera quinzena del mes de gener, la que havia d’arribar via generació espontània de les Espanyes i de la qual ells no en sabien res encara.

Sí, la mateixa que segons els votants bastant més experimentats que nosaltres responia a estratègies electoralistes d’una il.luminada, aquella informació era una informació fantasma.

Des que ha començat l’any que dedico les hores de les meves vacances de mida jove a posar-me en contacte amb algú que resolgui els meus dubtes sobre la paperassa, laxa, interminable, diabòlica. Truco a l’empresa, truco a la gestoria, tiro de coneguts i familiars, corro, plou, el funcionari que busco és esmorzant, la persona que necessito és de vacances... i quan per fi he fet tots els tripijocs per tan sols tenir clar un llistat de dubtes, arribo a l’oficina d’habitatge que ha estat comunicant tots els matins d’aquest 2008 i és tancada.

Això sí, les portes de l’ajuntament encara són obertes una hora més, suposo per anar a pagar alguna multa, algun impost, algun tràmit que ens faci deutors amb el municipi o l’estat que ben segur, serà instantani.

Les palindròmies fan ràbia

És palindròmies o palindromies? ho preguntarem a algú que hagi tingut temps de treure's el nivell C. El meu xicot va pel camí. Aquí al costat, malalt, fastiguejat des de fa dies pel virus-que-els-alumnes-em-van-passar-i-que-jo-li-he-passat-en-una-mutació-que-
curiosament-supera-el-llindar-ultrahumà-de-les-seves-defenses- es dedica a fer mots encreuats. Els de'n Màrius Serra valen realment la pena: 2 horitzontal és palíndrom de barber. Pa-lín-drom... I què és un palíndrom? -em pregunta el malalt que ja es camufla entre el color del diari- Doncs bé, la primera cosa que em ve al cap és un elefant. Que un elefant no és un palíndrom, que és un paquiderm, ho sap tothom. Però a mi em ve al cap un elefant.

Eus ací la meva teoría sobre els mots i les coses. De com ens arriben els mots abans que les coses i una imatge proteica s'origina a aquelles interioritats mentals que Wittgenstein avorria. Abans del concepte concensuat en una imatge mental concreta, la correcta, la que ens fa competents en la parla, m'he creat, almenys jo, un significat i un referent provisionals que, curiosament no m'abandonaran mai. M'explico. Tot va començar amb la paraula "puta". Quina gran paraula vaig descobrir a l'hora del pati! "Puta!" l'hi deia l'hermosa Raquel a la seva inseparable Marta la de l'acné precoç. "Puta, puta, puta i més que puta!

-" Mare, unes nenes grans han dit "puta" Què és una "puta"?
-"Er...Ehm...Que t'han posat molts de deures avui carinyo?"

I bé, allò volia dir en l'idioma dels lapses temporals en l'explicació maternofilial... "Puta no vol dir res... encara". Com tampoc vol dir res "polla" o "follar" o "declaració de la renda". Per tant, havent inserit als meus sentits una entrada sense imatge, els sentits van dibuixar una imatge provisional. Aquella paraula era important i s'havia de retenir. D'aquesta manera, es va generar la imatge d'una bota. I ben mirat no era una imatge gens arbitrària: Era una bota de cuir, alta, de la família de les xiruques, vella i gastada, amb cordons desllorigats, sense cordar. Allò era una puta i ho va ser fins que en vaig descobrir l'accepció general i concensuada. Aquella, la més íntima romandria com una ombra màgica cada vegada que digués a a algú "puta, puta i més que puta".

I un palidrom? Un palindrom és un elefant sense significat, ni sentit, ni referent. Era fantàstic abans d'adjudicar-li el vertader nom. Era fantàstic... A canvi de la dosis de realitat que va fer que la paraula es pogués encabir als mots encreuats, a canvi d'aquest... "AQUELLA PARAULA O FRASE QUE POT SER LLEGIDA TANT DE D'ESQUERRA A DRETA COM DE DRETA A ESQUERRA", el meu palindrom va perdre poder ser completament qualsevol altra cosa dita amb aparença d'elefant.

Un palindrom, així, fa ràbia.

Virus

Per aquestes dates naixia un infant que durant els seus 33 anys de vida va dir moltes coses. Coses com ara "deixeu que els nens s'acostin a mi". Doncs bé, no sé perquè però crec que a Crist nostre senyor no se li van acostar massa criatures. Ho diuen les sagrades esciptures. Vegem. No hi ha ratlla dels evangelis que parli de " Les 7 passes estomacals de Jesús", "Les afonies del Fill de Déu" i el que és més evident, Crist no va morir de cap virus.

Aquestes són les ensenyances directes de "deixar que els nens s'acostin a un". De la mateixa manera que l'aigua és un excel·lent conductor d'elements, els nens ho són també de l'alegria, de la puresa, d'energia, d'instints i d'agents patògens.

D'això els pediatres ja n'estan previnguts. Aquests especialistes treballen amb les malalties de les criatures o amb criatures malaltes. És fàcil que arrepleguin algún que d'altre efecte colateral del tracte amb la infància. Avui parlava amb una resident del Trueta i m'explicava que les estudiants de pràctiques de l'hospital solien caure de 4 en 4 durant les primeres setmanes.

Però i els mestres? a mi ningú no em va prevenir d'aquest atac indiscriminat al meu sistema inmunitari! Res enlloc! Als anuncies de l'Actimel no hi havia cap menció del tipus "Para las nuevas generaciones de maestros" (perquè és clar als mestres del juràssic inferior tenen les defenses fossilitzades -com també totes les obertures al món exterior-). Als corticoles del Corte Inglés no hi venen pas mascaretes protectores. I tampoc no hi ha cap notació genètica a l' instint maternal que previngui de no acostar-se massa als nens, no abraçar-los quant aterrissen al pati, no prendre-los a coll quan ploren a moc descontrolat, no santificar-se cada cop que t'estosseguen a la cara...

Durant el primer trimestre he encadenat 2 passes de panxa, he deixat d'estar constipada només 2 setmanes, m'he carregat per sempre unes quants tons de les cordes bocals, sense comptar erupcions estranyes a la pell. Tot això ho dic perquè és Nadal i poseu en pràctica les virtuds cristianes. Que cada vegada que vegeu un mestre (un mestre jove, és clar) no penseu: mira el puta!té les mateixes vacances que els sus alumnes!" Penseu: Pobre desgraciat, passarà les vacances amb els virus dels seus alumnes".

Entrevista a J-M Terricabras

L’intel·lectual als mitjans

Només en una setmana, els sis diaris generalistes més venuts a Catalunya, publiquen una mitjana de 330 articles d’opinió que són firmats per més de 200 autors diferents. La creació d’estats d’opinió a través dels mitjans de comunicació obre la reflexió al voltant del paper d’aquests emissors, aquells que des de temps de Zolà han estat anomenats “intel·lectuals”. Homes desperts, diligents i apassionats que tenen l’estranya habilitat de fer créixer en els altres homes la diligència, la passió i les ganes d’estar alerta.

La vigència d’aquesta mena d’aproximació, ens permet constatar la pervivència de la figura de l’intel·lectual. Ara, un professional de la cultura que ha traduït les seves funcions al llenguatge dels mass media. En definitiva, una traducció que consisteix en transcendir el domini de la seva disciplina per incidir en qüestions d’interès general.

J-M Terricabras, catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona i Director de la Càtedra Ferrater Mora, posa en marxa l'handicap del filòsof com a intel·lectual: haver d’opinar de qualsevol cosa. I la cosa és ara, una veu sobre el panorama de la intel·lectualitat i la seva relació amb els mitjans.

Intel·lectuals, opinadors i altres criatures

Hi ha intel·lectuals avui dia?

Es veu que sí. O això diuen. Fixi’s sinó quan es diu que un manifest, per exemple, l’han signat “una colla d’intel·lectuals i artistes”.

Això vol dir com a mínim dues coses. Que s’exclou el col·lectiu d’artistes dels d’intel·lectuals i després, que s’hi inclou tota la resta sota l’etiqueta “intel·lectual”. Si anéssim fent servir aquesta mena de llei, aleshores, és clar que tots seríem intel·lectuals, com que tots fem servir el cervell... i els artistes? Ah! Els artistes sempre han estat un gremi a part! Si més no, quan es fan aquesta mena de distincions i ningú hi para esment. Tot plegat és ben curiós.

Però bé, jo nom’atreviria a dir qui són els intel·lectuals. Bàsicament, la figura que s’hi assembla més i que podem localitzar és la del publicista. Jo mateix, publico coses. – Terricabras enfila un somriure publicista-. D’altres ho fan diàriament a la premsa escrita. D’altres surten a la televisió. Tots aquests provenen d’àmbits ben diferents i sobretot, opinen.

Tanmateix, no tinc ben clar si aquests opinadors en són d’intel·lectuals. Perquè quan els escoltem partim d’un supòsit que potser no és el més exacte. I és que hom pensa que qualsevol que opina, opina amb criteri. Però moltes vegades n’hi ha que opinen no amb criteri, sinó amb consigna. Des de la consigna, defensen posicions del seu partit o del seu grup i això, a banda de ser absolutament legítim, no el converteix en un intel·lectual, sinó en un propagandista.

Després n’hi ha d’altres que opinen de les coses que se’ls hi acudeixen, les que acaben de pensar. Aquests són la majoria. Per tant, estem parlant de publicistes i d’opinadors, però no sé si d’intel·lectuals.

Per l’anàlisi que en fa, sembla que en fa, sembla que parlem d’un gènere gairebé extingit...

Si intel·lectual arrenca de la idea de la figura de Zolà, d’aquella persona que opina de manera crítica, no a sou, sobre la societat i sobre el que passa, segurament n’hi ha però n’hi deuen haver poquets. De vius, vull dir. Em sembla un gènere si no extingit, poc

present.

A més, a aquests se’ls hi exigeix també ser bons comunicadors. Hi pot haver intel·lectuals de magnífiques idees però que no s’expressin gaire bé en públic i aquests, són rebutjats immediatament: els mitjans prefereixen els que s’expressen bé més que no pas els que articulen grans idees. Que s’expressin bé, que expliquin acudits o si més no, que s’expliquin amb gràcia. Prefereixen aquests a uns d’altres que no s’expressin amb tanta gràcia però que facin distincions una mica subtils o que posin coses en dubte. El que es busca és això: gent que digui les coses clares, que no les digui gaire complicades i que les digui divertides. Són intel·lectuals el que es busca? A mi em sembla que no

.

Segurament el que se sol buscar és que es respongui des de la competència d’un camp concret de coneixement. Consulta a l’expert. Tanmateix, estem veient una notable proliferació d’experts opinadors...

També. Però aleshores, la persona que és experta en el seu camp ha d’anar en compte de no parlar també dels altres camps. És una confusió bastant habitual que hom pensi que pel fet que algú un sigui expert en Wittgenstein o en enginyeria industrial, després serà capaç de parlar d’educació, de problemes de la pau mundial o de la família. I no és necessàriament així.

El que passa és que a les persones que solem opinar se’ns demanin a vegades opinions sobre les quals en tenim molt poc coneixement i aleshores, ens atrevim massa. Parlo també per mi. Això és un factor afegit a l’anàlisi d’intel·lectual actual: que és expert en un camp, però no té una visió prou ampla de coses.

Així, diria que la diferència bàsica amb l’intel·lectual tradicional és aquesta verticalitat? O dit d’una altra manera, l’autoritat com a actor social li ve només del domini del seu camp de coneixement?

El que ha estat l’intel·lectual al llarg de la història, és aquella persona que ha tingut certa visió social, d’afers públics, de política, d’organització col·lectiva. És a dir, encara que no en sigui un expert en algun camp del saber, una persona que conegui alguns aspectes de la vida col·lectiva i pugui donar una opinió sobre ells. Això, i que ho doni amb sentit crític, amb criteri. A partir d’aquí, compari

: Hi troba alguna diferència bàsica?

Ser escoltat, encara

Si observem als mitjans aquestes aparicions “amb criteri”, veiem que poden ser bàsicament de tres tipus: la de l’intel·lectual que condueix el seu propi espai, la de l’expert que és consultat o la del que participa en tertúlies. Quina troba més legítima?

Totes ho són de legítimes. He de dir, però, que els que tenen més mèrit de ser escoltats són aquells que tenen el seu espai propi, perquè qui se’ls escolta, és un públic que s’han guanyat. O bé aquells que per la seva competència s’han convertit en uns referents en el seu camp. És claríssim que si exerceixen per la competència que han adquirit en aquest terreny, són els que tenen més coses a dir.

Però tal i com van les coses, els que tenen més coses a dir no són els més escoltats. El més escoltat és el que apareix a les tertúlies. D’això en podem extreure un cert alleujament si pensem que els més escoltats tampoc són els més influents. Una cosa no porta a l’altra. Ser molt escolta

t, ser molt present, ser molt famós, encara no vol dir res.

Hi ha una anècdota molt maca d’un amic meu, pertanyent a les Noves Bases de Manresa, que el van cridar a la televisió. Ell parlava d’aquesta associació fundada l’any 1992 en honor a les Bases de Manresa. L’endemà, a l’escala on vivia, una veïna va interpel·lar a la dona d’aquest amic meu dient-li que no sabia que l’home fos de Manresa. ¿Què ha passat aquí? Ha passat que aquesta dona només havia vist algú a la televisió: la fascinació de la imatge tapa moltes coses.

Moltes coses com ara el missatge de l’intel·lectual?

Per exemple.

Estem parlant d’un buidatge sistemàtic de contingut del missatge de l'intel·lectual a favor de la imatge?

Jo no ho diria exactament així. Però sí que és veritat que la gent escolta molt poc. Això és el que comporta la fascinació de la imatge. La comunitat televisiva està acostumada a escoltar poc. I aleshores, els que opinen de coses serioses, no els tertulians que parlen de la Pantoja, aquest tipus més frívol i conegut, poden arribar a impregnar-se del seu estol. Per art de màgia arriben a ser famosos, com aquests altres, sense que ningú sàpiga massa bé perquè. I el que és pitjor: sense que ningú reconegui el contingut de les coses que diu. Això és preocupant i potser s’acosta al què em pregunta: “El mitjà és el missatge”, ja ho deia Mc Luhan.

I doncs? què en queden de les accions de Sòcrates, el pensador perillós, el tàvec d’Atenes? Què en queda d’aquella figura que les autoritats van reprimir? Hi ha algú capaç de commoure com ho va fer el filòsof grec?

Sí, i tant!

Així, el públic sí que escolta...

No, és el poder que escolta. El poder escolta i controla. Miri, Edgar Morin va tenir un judici a França. Ell que és semita d’origen, ha tingut un problema perquè va fer unes distincions molt ben fetes i molt fines sobre l’antijudaisme: no confonguem antisemitisme, antirealisme, antisionisme... Alguns grups jueus s’ho van prendre malament i el van denunciar. Sempre hi ha aquells grups de poder que davant d’aquella opinió tranquil·la, pacíficament exposada, se senten amenaçats.

Edgar Morin com que és una veu especialment prestigiosa, se’l vigila més, perquè pot ser més escoltat. Però en canvi, si algú altre diu alguna altra cosa no passa res. Com ara jo per exemple: He arribat a dir coses molt gruixudes, però ningú m’ha tapat la boca. Que ningú em denunciï i que ningú em digui res, vol dir que sóc poc important (cosa que m’alegra molt). Tot això vol dir, que de l’intel·lectual, encara en queda una mica d’allò socràtic que pot ser perillós. Sòcrates continua essent una figura viva, almenys com a model.

Relectura d’un model

I quina relectura en podríem fer d’aquest model?

Em sembla que l’únic intel·lectual interessant és l’honest i el compromès. Que quan parla, digui realment el que pensa, que no ho digui per encàrrec. Encàrrec de partit o de mitjà. Per exemple, avui dia hi ha molts periodistes que no són en absolut lliures amb el que escriuen. Ni amb qui fan les entrevistes. Ni amb què pregunten o censuren.

A mi m’interessa un intel·lectual honest, relativament independent, si és que se’n pot ser, i sobretot compromès. Aquests serien els Sòcrates contemporanis. Els que es mullen en el que fan. Els que no practiquen com un vici el discurs sempre políticament correcte. Aquest tipus de compromís a

mb la correcció política em sembla que respon a un intel·lectual adaptat. Aquest, per mi, té molt poc interès.

Hi ha molts productes de poc interès. Curiosament, aquests fruits de l’adaptació, de la correcció política, sembla que en tinguin força influència...

Miri, l’altre dia em van convidar en una taula rodona on es debatia si els suecs eren més feliços que els espanyols. Era el resultat d’una enquesta sobre la felicitat que, pel reguitzell de dades, semblava bastant acurada. A mi em sembla tant còmic que es cregui que es pot mesurar la felicitat amb una enquesta! Que algú es pensi que les preguntes sonaran igual a Bèlgica que a Espanya, que a Itàlia! És tant divertit, que no ho pot ser més. Aquest tipus de coses es fan. Aleshores, els intel·lectuals i opinadors tenen realment alguna cosa a dir? Què hi fan als mitjans? Què hi feia jo en aquella taula rodona? És el mitjà que en té d’influència. S

ón les empreses econòmiques i periodístiques que tenen poder sobre la societat. És un determinat mitjà que compta amb gent fidel i aleshores, allò que diuen aquells que hi opinen transcendeix efectivament: no perquè siguin ells que les diguin sinó perquè les diuen des d’allà dins. És La Vanguardia, El País, El Temps els que tenen influència. Els lectors d’aquests mitjans saben que allà dins trobaran discursos de la seva corda.

Però sempre quedarà la figura exòtica a cada mitjà, perquè?

La figura exòtica, la nota discordant, digui-li com vulgui. Algú que apareix al mitjà amb un paper ben determinat: el contrast amb la línia general. A vegades he escrit en alguns llocs que penso si sóc aquesta figura exòtica, però mentre a mi em deixin dir el que vull dir sense censures, em sembla bé. Ara mateix, em ve de gust opinar i mentre m’ho deixin fer ho faré. I que consti que en cap cas em dono la importància que es donen molts companys meus. La gent té molt interès aparèixer als mitjans, perquè es pensen que tenen molta influència. Però em sembla que van errats. Vés a saber les coses que influencien els humans! Ves a saber! Pot ser un comentari sentit e

n un cafè. És molt misteriós. El que realment influeix a la gent és molt misteriós.

Certament ens influeixen moltes coses de petits, la família i l’escola, això sobretot. Sumem-hi alg

unes conviccions, com la formació religiosa. Després d’això, les influències són molt difoses. És el grup d’amics amb el que vaig que si té una manera de fer determinada i persistent que potser m’acabarà influint, però només l’opinió d’un sol? només un article d’un diari? La figura de l’intel·lectual està molt idealitzada. Sembla que hagi de fer molta cosa, però en realitat en fa poca.

Així és el mitjà que posa l’accent a les tesis dels intel·lectuals?

Sí. I malgrat això, el que diu l’intel·lectual tampoc té importància. Tot plegat és una guerra per la presència, i l’audiència és només audiència de la presència.

Arribats a aquest punt, sembla que parlem dels mitjans com un poder devaluador per a la intel·lectualitat!

O potenciador! Perquè si jo em poso al replà de casa meva a fer un discurs, no em sentirà ningú, potser només la veïna. Si em crida una ràdio, em potencia i segons com, no. Perquè tampoc em permetrà exposar el meu discurs llarg. Allà hem d’opinar d’una manera molt ràpida. Si, en canvi, jo puc

esplaiar-me en exposar la meva visió, si és que algú m’ha escoltat, ja m’haurà escoltat durant una estona.

Els mecanismes de la rapidesa son diferents. Algú, quan ha acabat d’escoltar un programa llampec pot pensar que està d’acord amb tots, quan tots han opinat diferent, i això no pot ser.

I la filosofia, tan entesa en la seva accepció més contemplativa, quin paper pot jugar?

Un exemple.

Encara que de matemàtiques només en facin uns quants, algun coneixement matemàtic l’ha de tenir tothom. Ma mare quan va a plaça, n’és un cas. Doncs en filosofia passa el mateix, hi ha gent que reflexiona

més enllà, amb criteri i sentit crític... En aquest sentit no és necessari que hi hagi filòsofs als mitjans de comunicació, mentre hi hagi professionals que parlin de manera rigorosa.

Ara bé, entre els opinadors, publicistes o intel·lectuals, també n’hi ha que es dediquen a la filosofia. Però no és la filosofia la que aporta reflexions interessants. Les reflexions interessants surten sobretot de la capacitat crítica i reflexiva. Per això em sembla que la filosofia hauria de ser un estudi generalitzat en la societat i a la universitat. Perquè tothom s’entrenés a fer unes passes més enllà de la seva disciplina i a avaluar les eines amb què treballa. D’aquesta manera, es podria proferir opinió amb rapidesa i instantaneïtat sense abandonar l’eficàcia del sentit crític.